Avui és el primer dia

Avui fa 3 anys que em vaig sentir pare per primer cop, i no va ser perquè nasqués el meu fill, sinó perquè per primer cop era l’únic responsable (juntament amb la meva dona) de la seva supervivència, de donar-li menjar quan tenia gana, de fer-lo dormir quan tenia son, d’abrigar-lo quan tenia fred. El Pol va néixer 6 mesos i 4 dies abans, fins llavors les encarregades de fer tot això eren les infermeres de la UCI de Sant Pau. Elles m’insistien que no era veritat això que acabo d’escriure, però tot pare que ha passat per la UCI sap el que dic i com ens sentim en aquells moments. És dur reconèixer que l’únic que pots fer quan el teu fill té gana és preguntar a la infermera si ja té preparada la seva llet, o que l’únic que puguis fer quan deixa de respirar és apartar-te i col·locar-te en un lloc on no molestis metre elles i la doctora venen corrents a rescatar el teu fill del destí del que intenta fugir. Saber que si es desperta a mitja nit no seràs tu qui l’acaroni fins que s’adormi fa que aquest lligam que tots els pares tenen amb els seus fills sigui diferent o que fins i tot tardi en aparèixer en alguns casos.

Aquell dia va ser un dia màgic, ja havíem prorrogat la sortida a la vida real un parell de cops per una bronquitis inoportuna i quan ens vam aixecar aquell matí encara no ens ho creiem a casa. La sortida va ser espectacular, veure tantes infermeres fora del seu torn venint a veure com el Pol per fi començava (a mitges) la cursa de la vida va ser molt emocionant. En bona part aquell era el seu miracle i era lògic que volguessin estar, però també és la seva feina i poca gent arriba abans a la feina si no és per un motiu molt especial. L’abraçada amb la seva doctora és de les abraçades amb més sentiment que he fet i rebut mai. Sis mesos de patiments i d’emocions concentrats en un instant, recordar aquells dos mesos veient com una flama feble s’apagava una mica més cada dia i ser gairebé els únics que vam seguir creient en aquell ‘guerrer del somriure etern’ fa que aquella abraçada no es pugui explicar gaire i menys entendre-la.

Vam arribar a casa i no ens ho crèiem. Ens vam asseure al sofà. En silenci, els tres. I vam plorar. Vam plorar molt, d’alegria. L’alegria d’aquell que sap que ha sobreviscut a l’infern. Però també d’angoixa, l’angoixa de qualsevol pare primerenc amb les pors típiques del moment, augmentades per totes les sondes, les xeringues, les instruccions, la bomba que ens van deixar, ... començàvem una vida de pares, però també d’infermers i això acollonia. I sobretot vam plorar per la incertesa, la incertesa de no saber si tot aquella lluita que estàvem guanyant serviria per res, perquè teníem una operació pendent que ens apuntava com una espasa de Dàmocles, una operació de la que ningú ens volia donar cap percentatge d’èxit o fracàs i de la que només coneixíem les innumerables coses que podien sortir malament, i això tots sabem què significa. Sabíem que més aviat que tard havíem de tornar a l’infern ... bufff.

Aquella mateixa tarda vam haver de córrer a urgències perquè el maleït destí no volia que aquell fos un dia d’alegria. No va ser res al final, un canvi rutinari del botó gàstric, però va ser la seva venjança personal i la seva advertència de que potser havíem pogut posposar la seva victòria però que estaria esperant-nos en el racó més insospitat per assestar el cop definitiu. Però nosaltres vam entendre l’advertència i ens vam passar un any i mig preparant la batalla final, la que decidia la guerra. Vam buscar els millors professionals i vam conèixer la Laura que amb les seves mans i la seva energia ha fet que un nen amb les pleures fusionades només tingués una bronquitis en 3 hiverns mentre no perdia mai el somriure. I vam conèixer la Marisa i la Sílvia, que van aconseguir que el Pol no perdés l’oralitat tot i no necessitar menjar, i això no saps com és d’important fins que coneixes un nen que sí la va perdre. I vam trobar la Mònica, que ens ha ajudat a tots 3 a enfocar bé els problemes i trobar el camí quan estàvem perduts. I vam seguir anant a un grapat de metges especialistes i no ens vam perdre ni mitja visita, perquè teníem un objectiu i quan aquesta família té un objectiu només hi ha un camí, el de la constància abnegada i tossuda, el de no abandonar mai perquè l’única lluita que es perd és la que s’abandona.

I vam buscar el cirurgià que millor sabia fer la llarga i complicada operació que necessitava el Pol. I vam buscar a Londres, i a Houston i a Sevilla i a Madrid i vam conèixer tècniques molt modernes que prometien ser molt millors i les vam estudiar. I finalment vam trobar la millor tècnica i el millor equip de cirurgians que resulta que estaven a la Vall d’Hebron, aquell hospital on des de ben petit m’han explicat que “si no es pot fer aquí és que no es pot fer”.

I com ja he explicat més d’un cop tot el que podia sortir malament, per un cop, va sortir bé. Potser per sort, potser per justícia o potser perquè vam dissenyar al mil·límetre aquella batalla i tots els mesos anteriors. Però va sortir bé. I ara 3 anys després el Pol és feliç a l’escola i a la vida i excepte un parell de detalls tindrà una infantessa com la de qualsevol company, i es podrà valdre per si mateix. 

I ara entenc que el primer cop que em vaig sentir pare no va ser un dia de fa 3 anys, sinó de fa 3 mesos, quan em vaig asseure en una gandula de Múrcia i vaig assumir que tot seguia el seu curs sense la meva intervenció, que el Pol tenia la vida encarrilada, que havíem aconseguit posar-lo a la línia de sortida justament quan es donava el tret de sortida i que no només podia participar en la cursa, sinó que podia competir i qui sap si guanyar i tot!

I tot això que explico no té res a veure en ser pare, però era el pare que necessitava el Pol. I jo em vaig empassar totes aquelles imatges que m’havia imaginat durant tants anys sobre la paternitat somiada. Perquè ser pare era el meu somni d'adolescent. Les vaig amagar en el més profund del meu cor. Les vaig tancar sota set cadenats, i vaig prometre oblidar-me de tot allò. Em vaig prometre que em convertiria en el millor pare que necessités el meu fill. I vaig canviar la muntanya pel menjador de casa. I vaig canviar la pilota pels puzles. I em vaig oblidar durant algun instant de viure la vida per dirigir una operació de supervivència. I sí, ara fa tres mesos tot allò va explotar i vaig haver de fer la meva travessa personal pel desert. Perquè em vaig adonar que, amb una mica de sort, per fi ens tocava viure, que calia que canviés el xip, i vaig mirar al meu voltant i vaig adonar-me que calia que tornés a ser el fill que havia deixat de ser, el germà atent, el net que es mereixen els avis que encara em queden vius, l’amic que es va esfumar i el marit que va deixar en pausa el més gran que m’ha passat a la meva vida per un objectiu comú. Raonable tot plegat? Segur que sí, però cal passar pàgina i no sempre és senzill. Sobreviure és molt dur, però viure és infinitament més difícil!

Avui fa 3 anys que em vaig creure que era el meu primer dia com a pare, quan realment el primer dia és cada dia. I aquesta és la màgia de la vida dels que la volem viure intensament. Gràcies Pol per fer-me créixer com a persona, i gràcies a tots aquells que heu entès que no us cuidés com us mereixíeu. 

Avui és el primer dia de la resta de la meva vida i penso viure-la intensament.