Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 5 de juliol de 2014

Ja fa un any del final de la guerra!

"Ens van declarar la guerra, sense que nosaltres féssim res per buscar-ho. Ningú està preparat mai per una cosa així. Ningú. I no importa com de fràgil, insegur o vulnerable et sentis, perquè si la guerra es declara només tens una sortida: lluitar. A mort contra la mort. I guanyar-la!"

Amb aquest paràgraf acaba la meva dona el post que li ha dedicat avui al primer aniversari de l'operació "definitiva" que feia que el Pol pugui tenir un futur sense gaires més problemes que molts altres nens. I m'ha estimulat a reviure aquells moments tant durs però tant feliços per tots nosaltres.

Doncs sí, ens van declarar la guerra. Podeu dir-li el destí, o com vulgueu, però el fet és que quan va néixer el Pol el 6 de maig del 2011 ens vam confirmar el que prevèiem a les ecografies, que no tenia esòfag. Per tant, ja teníem la guerra declarada amb tota la seva crueltat, hauríem d'operar el nen per "unir-li" el poc esòfag que tenia. En un principi ens van dir que en 3 dies feien l'operació i que en "un alt percentatge de casos" tot quedava resolt i cap a casa. I ens vam esperançar. Però no va anar bé.

Per factors que ara no venen al cas aquests 3 dies es van convertir en 2 anys i 2 mesos d'espera. Durant aquest temps, i sobretot durant els primers mesos, vam lluitar a batalles on ho teníem tot perdut i perdíem. Només vam guanyar-ne una, la important de fet, però només una. Per tant vam decidir que ja que no podíem guanyar la guerra, millor tocar retirada i planificar seriosament la batalla final. I així va ser.

I vam planificar la darrera batalla amb cura. I tant que ho vam fer! Ens vam empapar de casos similars. Vam contactar amb pares de nens operats segons les diferents tècniques. Coneixíem els pros i contres de cada tècnica. I vam decidir. Amb valentia, sí, però acollonits. Ningú ens volia donar xifres d'èxits, i tots sabem què significa això. Pocs coneixíem els detalls de les moles complicacions que segurament sorgirien. Però el Pol començava a fer-se un nom entre els casos miraculosos, i això ens donava esperança. Vam escollir el dia: avui fa un any. Vam buscar el millor centre: la Vall d'Hebron. El millor cirurgià: el doctor Lloret (fent equip amb el doctor Molino i la doctora Vicente). Vam esperar que el Pol estigués prou fort com per aguantar mig dia en un quiròfan i una setmana (teòrica) a la UCI adormit. Vam convocar a la millor família del món aquell dia allà i no va fallar ningú ... i vam enviar-li tant d'amor i d'energia com vam ser capaços i també vam tenir un xic de sort, que mai va malament. Vam esperar les més de 10 hores que vas estar en aquell quiròfan.

Aquell dia tenies una cita amb la mort, i l'havíem agendat nosaltres. Ella es va presentar i ho va intentar però no va poder. Vas mirar a la mort als ulls, acompanyat del millor exèrcit que vam ser capaços de reunir, i ella va entendre que no guanyaria, que no la deixaríem guanyar, no aquell dia, no per aquest motiu, no sense deixar-te l'oportunitat de viure una vida plena i feliç. I va marxar. I vas complir la teva promesa de despertar-te. I tu i jo ens vam passar un mes dormint plegats en aquella habitació de la Vall d'Hebron esperant l'alta. Esperant que et tornessin la normalitat. I vam menjar per primer cop un iogurt. I vam menjar el pastís d'aniversari de la mama. I ens vam cansar de fer puzzles i cantar cançons. I quan tu t'adormies m'assegurava que tot estigués a lloc i et mirava orgullós de com tot allò que havíem planificat havia sortit tal i com pocs havíem dit que acabaria: bé. Perquè mai vaig dubtar que te'n sortiries. Perquè estàs fet d'una fusta especial, la d'aquells que no es rendeixen, la d'aquells que obtenen el que volen. La d'aquells que no entenen que existeixi la paraula impossible.

Sí, fa un any del dia més dur i feliç de la meva vida. I tu segueixes al meu costat. Celebre'm-ho tant com puguem, però no abaixem la guàrdia. Perquè de la mort no es pot escapar eternament i potser ens toca lliurar una altra guerra abans d'hora. Perquè segurament va ser tant llesta com nosaltres ho vam ser abans i davant d'una batalla perduda va preferir marxar. Però l'esperarem, i tornarem a lluitar, i tornarem a guanyar, tants cops com faci falta, fins que un dia, d'aquí molts anys m'enterris de vell, i a tu els teus fills. Com ha de ser. Com no hauria de ser de cap altra manera. Com ho farem!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada