Viure és saber jugar bé les cartes per més dolentes que siguin

Aquesta setmana comprarem els audiòfons al Pol. Fa pocs dies vam haver d'afrontar el que ja temíem, que el Pol tindrà seqüeles per a tota la vida. Sovint ens trobàvem amb gent que ens deia allò de 'tranquil que tot el que té es pot arreglar i de gran no se'n recordarà de res' ... pues va a ser que no! Resulta que el Pol té una pèrdua aproximada d'un 50% no lineal, és a dir, escolta prou bé els sons greus i bastant malament els aguts, tot i que recupera al final de tot de la gràfica. Això fa que no digui ni la 'f' ni la 's' quan va a final de paraula, entre d'altres exemples. La patacada ha estat dura, assumir que el teu fill tindrà una discapacitat (diguem-ho com s'ha de dir DISCAPACITAT) irreversible que li farà la vida encara més difícil no és senzill per cap pare, i menys si duran mesos et vas autoenganyar pensant que d'aquella urna de vidre sortiria il·lès perquè 'tot el que tenia es podia curar'. Però no, la Vancomicina que li va salvar continuadament la vida durant els pitjors moments del quilotòrax resulta que és un ototòxic, i tot allò que arreglàvem d'una banda ho estàvem malmetent per l'altra. Però era un risc que no podíem defugir, era això o la mort i per tant vam seguir endavant pregant per a que la dosi no li fes prou efecte ... però no, li va fer mal.

Deixeu-me explicar-vos una cosa que pensareu que no té cap relació però sí que la té. Quan era petit jugava al parxís amb les meves dues iaies. Una em deixava guanyar sovint i l'altre gairebé mai. Quan era adolescent jugava a bàsquet o tenis amb els meus tiets i uns em deixaven guanyar més que d'altres. Durant tots aquests anys he estat un apassionat dels videojocs i sovint m'emprenyava amb els amics que utilitzaven els 'trucs' per poder-se passar una pantalla complicada o l'enemic final del joc. Amb el temps em vaig adonar que preferia jugar al parxís amb la iaia que no es deixava guanyar que amb l'altra. I m'encantava quan el meu tiet em donava prou peixet com per competir però al final sempre m'acabava guanyant. Bé, no sempre, perquè quan aconseguia guanyar em sentia el paio més feliç del món!

Doncs sí, el Pol surt en inferioritat de condicions en aquesta cursa cruel, apassionant, dura i maca que és la vida. Si jugués al poker diríem que té cartes baixes i sense lligar, vaja que millor renunciar aquesta mà esperant que el proper cop en tinguem de més bones. Però resulta que de vida en tenim només una (segons sembla) i renunciar-hi no entra als plans, per tant només ens queden dues opcions vitals. Desesperar-se quan veus quines cartes t'han arribat i passar-te tota la partida renegant i maleint la sort que tens o, pel contrari, assumeixes aquestes cartes com les millors del món i defineixes l'estratègia que et permetrà estirar el joc el màxim possible i, qui diu que no, potser guanyar i tot!

Jo sempre he sigut més d'aquests segons, tant en el terreny personal, com en el professional o l'associatiu. M'encanta guanyar a camp contrari i amb l'àrbitre en contra. M'apassiona jugar amb cartes dolentes (que avorrit seria tenir sempre 4 asos a la mà!!!) i fer patir l'adversari... I vull que el Pol sigui així també. Vull que arribi allà on tothom diu que no podrà. Vull que il·lumini la mirada d'aquells que el vegin fer coses 'impossibles'. Vull que faci créixer l'esperança en aquells que ja l'han perdut. Somio moltes coses fantàstiques pel meu fill, com tots els pares del món, però sobretot desitjo que no s'aturi mai, que no escolti aquells que li diguin que és una causa perduda i segueixi perseguint els seus somnis. Perquè la vida consisteix en saber jugar bé les cartes que et reparteixen, per més dolentes que siguin, i allargar la partida tant com puguis, gaudint de cada instant. I sí, si al final guanyes amb una merda de cartes ... et sents el tio més feliç del món.

No sé si heu vist aquest anunci de sota o coneixeu el cas del guanyador de la Super Bowl d'aquest any, en Derrick Coleman, que sent sord ha arribat fins on ha arribat precisament perquè no ha escoltat a aquells que han dubtat d'ell. No sé si mai el Pol serà algú important, de fet seria lògic pensar que no ho serà, però no li perdonaria mai que s'assegués un dia i em digués que ja no segueix lluitant, que fins allà ha arribat i que ho deixa, que accepta que hi ha alguna cosa que no pot assolir, que hi ha una guerra que no pot guanyar. No Pol, has de confiar en tu, has de saber jugar les cartes que tens, perquè en qualsevol joc es pot guanyar independentment de les cartes que tens. I sí, ho sento, no tens les millors cartes, però hi ha molts altres que les tenen pitjors (de fet hi ha gent que ja no juga en aquest joc) i segueixen lluitant. No Pol, si algun dia ho deixes no em miris als ulls, no t'ho perdonaré, pots guanyar i si confies en tu guanyaràs i llavors miram als ulls i trobaràs al tio més orgullós del món, no perquè hagis guanyat, sinó perquè no t'hauràs rendit.

TRUST THE POWER WITHIN

Audífonos y la montaña

A veces pienso cuándo nos llegará la soñada normalidad. Cuando podremos levantarnos por la mañana y no tengamos médicos, ni terapias ni miedos por florecer entre las sombras. Cuando dejará la mala hierba obstinada de crecer entre el asfalto. Porque nosotros la vamos cortando pero éstas siempre acaban encontrando un camino para volver. Cuando podremos olvidarnos del pasado, pasar página y simplemente seguir. Cuando podremos dejar de temblar cuando un médico te dice "siéntate" en su consulta y tú escudriñas de manera inconsciente sus ojos por si vienen malas noticias.

Uno hay días en que se cansa y se enfada con el mundo. Y mucho. Días donde sólo quieres sentarte en un rincón y llorar. No tu pena. No tus pérdidas. De llorar por él. Por los abrazos de mamá que se perdió, por los besos que no le dieron, por los pinchazos que recibió en lugar de leche, calor y amor. 

Ya sé que tener hijos es tener la sensación de llevar tu corazón en la mano y sentir angustia por lo qué pueda pasar. Una no sabe lo que es miedo verdadero hasta que ve a un hijo enfermo, aunque sea con un simple resfriado. Porque su dolor es infinitamente más insoportable que el tuyo propio, porque la maternidad te hace vulnerable, te quita la piel y todos los envoltorios. Te deja desnuda en medio del bosque expuesta a las manadas de lobos. Pero cuando esos miedos se vuelven reales, los lobos ya no están en tu imaginación, los lobos te muerden los pies y el corazón y te hacen heridas que el tiempo no consigue curar.

Mucho nos temíamos esto desde las primeras pruebas auditivas y aunque nos decían que simplemente podría ser su prematuridad, nosotros sabíamos, por mucho que nos engañáramos, que algo no acababa de ir bien. Al final la pérdida es bastante leve y afecta sólo a los agudos. De hecho él ahora hace vida normal sin audífonos: canta mil canciones, está empezando a aprender inglés y sabe hablar más o menos bien dos lenguas. Pero con ellos podemos ayudarle mucho. Darle una vida donde pueda tocar la guitarra, disfrutar del cine, oír el canto de los pájaros.Pero eso no quita que me sienta enfadada con la vida. Estafada.

Pero entonces recuerdo todas las paradas cardíacas, las veces que esas manos de ángel con bata blanca me lo traían de vuelta, las veces que lo durmieron en quirófano y todas las que pudo despertar desorientado y muerto de miedo. Todas las veces en que la suerte, a pesar de los pesares, nos acompañó en una autopista contra dirección donde todos los coches venían de cara y a mucha velocidad. Y recuerdo todas y cada una de las veces en las que los esquivamos. Si que es cierto que nos rompieron el parabrisas y durante mucho tiempo incluso la puerta. Pero seguimos en la carretera con las ruedas intactas. Y no puedo dejar de dar las gracias por eso.

Pero tengo miedo del futuro. De su futuro. En mundo cada vez más desigual, más cruel, más discriminativo. Tengo miedo de su adolescencia cuando no explique con orgullo como salió adelante y esconda sus cicatrices. Tengo miedo de que puedan hacerlo llorar, que le señalen. Tengo miedo, en definitiva, que sufra. Pero uno tiene que enfrentarse al mundo. Tarde o temprano. Con las mejores armas que tenga. Él no tuvo las mejores pero tiene una cabezonería y una constancia insuperables. A veces lo miro con esa fuerza que desprende, esa sonrisa que lo ilumina y pienso que sí: que lo conseguirá, que luchará, que será lo quiera ser en la vida. Que le hundirán la cabeza en el lodo y saldrá a flote, que nadará contracorriente en los mares más bravos, que conseguirá ser un hombre feliz. Él es así. Él siempre fue así. Eso es lo que siempre le salvó la vida. Eso es lo que hace que sea tan especial, tan único, tan fuerte. Eso es lo que hace que en días grises y nuevas luchas, una coja aliento y de su mano se sienta capaz de escalar la más alta de las montañas. Y desde la cima, el mundo es nuestro. Y desde la cima no hay reto imposible. No para él.