En la
uci hay una pared donde cuelgan postales, fotos y cartas de otros papas que
han pasado por allí. Muchas días de desesperación, yo me acercaba en busca de
consuelo, y me leía una y otra vez todas las cartas, veía las fotos de esos
pequeños en sus casas, felices, y me ayudaba a seguir hacía adelante. Ver esas
caritas sonrientes junto a un árbol de Navidad, sin cables ni monitores, me hacía
recordar que más allá de esas paredes, existía un mundo donde la gente no vive
angustiada todos los días por la supervivencia de los suyos.
Siempre
recordaré especialmente una de las cartas, en la decía que el personal de la
uci eran haditas buenas, que con sus varitas mágicas hacían más llevadero algo
tan terriblemente duro como estar en un hospital. Sí,
eso es lo que hacen esas haditas buenas de uniforme blanco, que con mucha
ciencia y muchísimo amor cuidan de esos seres, muchas veces del tamaño de su
mano, y les dan el regalo de la vida. Haditas
buenas que cada día miman, cuidan y curan todos los males. Sin todas ellas ( doctoras, enfermeras, auxiliares) mi hijo no hubiera
sobrevivido.
La
doctora Ginovart confío en él desde el primer día. Ella era capaz de darte, con
su voz dulce, la peor de las noticias con un toque de esperanza.
Supongo que hubo días en que incluso ella perdió la esperanza, que veía en sus
ojos la desesperación de ver que la vida de mi niño se le escapaba entre los dedos.
Pero no dejó ni un sólo de los días de hacernos sentir que era posible el
milagro. A ella le debemos la vida de mi niño y eso no hay vida para
pagarlo.
Porque ¿cuánto vale la vida de un hijo? En Estados Unidos mucho, mucho
dinero. La gente no es consciente de lo que cuesta un tratamiento de cáncer o
tener a un bebe durante meses en una incubadora pero créenme mucho, mucho
dinero. Un piso, de los de antes de la crisis inmobiliaria, a veces, incluso
más. Tenemos mucha suerte de vivir en un país donde a la desgracia personal que
supone tener un hijo enfermo no se suma una ruina económica.
En estos días de
recortes sanitarios es bueno recordar que sin esta sanidad y estos medios mi hijo no hubiera tenido una oportunidad. En otros países
no se toman la molestia de reanimar a un prematuro de menos de 27 semanas,
son simplemente, niños demasiado caros de salvar. La mitad de los bebes que he
conocido a lo largo de estos cinco meses serían estrellas, a las que nadie
les habrían dado siquiera, la oportunidad de brillar.
Quan algú em diu que els miracles no existeixen els hi recomano que es passin per la UCIN de Sant Pau (i suposo que a altres llocs també). Aquestes fades bones fan miracles cada dia. Elles diuen que no, que és ciència amb una mica d'art, però no és veritat: fan MIRACLES, en majúscules. Perquè salvar dia sí i dia també vides humanes, quan aquestes vides no tenen força ni per fer bategar el seu petit cor és fer un miracle; perquè fer que els pares no desesperin davant una situació de mesos per endavant a la UCIN sense saber si tot acabarà bé és un miracle; perquè detectar una complicació que els llibres diuen que és impossible que succeeixi en aquell moment i arreglar-la és un miracle; perquè que algú que té la feina "garantida", i que tant si ho fa bé com si no cobrarà el mateix, es quedi una hora de més a la feina per apuntar exactament el que li ha passat al teu fill per tal que algú pugui prendre la millor decisió a l'endemà, és un miracle.
ResponEliminaI ja es poden enfadar ja aquestes fades, perquè el que en aquella peixera passa diàriament són miracles dels de veritat, dels que no s'expliquen als llibres ni als diaris.
I som molts els que algun dia sortirem al carrer per defensar que els deixin fer el que millor saben fer: MIRACLES.
Quanta raó teniu, i quina llàstima quan la possibilitat de salvar una vida depèn dels diners...
ResponEliminaLa meva filla és amb nosaltres gràcies a moltes persones, però especialment gràcies a una infermera de menys de 30 anys que va continuar remenant tubs quan ja tothom (inclosos els pares) havia perdut l'esperança. Mai no li podrem pagar aquest deute.
Carles i Verònica, em sento tant identificada amb els vostres pensaments! Comparteixo amb vosaltres aquesta visió que teniu de la UCIN de Sant Pau. És un submón dins de l'hospital on passen les coses més increïbles...s'ha de viure per entendre-ho completament. Cada dia que em llevo pel matí i veig al Marc al costat nostre dins el bressolet, dono gràcies a Déu i penso que ha estat un miracle d'aquestes fades bones, professionals i amb un cor molt gran. Es clar que la naturalesa del nen també és important, però està clar que sense elles, no seria possible la supervivència d'aquests petitons.
ResponEliminaGràcies a elles els sis mesos que hem passat a l'hospital han estat més suportables. Ha estat dur però ha estat molt important la confiança que ens han donat, el seu recolzament en tot moment, els missatges positius i el sentit de l'humor. Ens hem sentit en bones mans, el millor lloc on podiem estar en aquells moments.
Tant de bo aviat pogueu sortir d'aquí amb el Pol als braços!!!