Un bon dia per fer possible el que semblava impossible

S'apropa el dia de la batalla final, el dia més desitjat, el dia més temut. Tornarem a estar en una sala d'espera unes quantes hores (aquest cop diuen que moltes) un grapat de persones que ens estimem molt entre nosaltres i que ens estimem molt el Pol, intentant estar el més aprop seu per transmetre tota la força del món a aquest petit lluitador que ja ha superat moltes batalles i que aquesta setmana intueix que s'apropa la definitiva. Serem molts pensant en tu i desitjant que tot surti bé.

Però jo la nit anterior pensaré en el cirurgià que l'operarà i en l'anestesista que l'adormirà i desitjaré que vagin aviat a dormir i que descansin bé. Pensaré en la pediatra que el rebrà a la UCI i que haurà de fer un intensiu de Pol perquè aquest nano sempre ha agafat el camí més tortuós i difícil que podia. Pensaré en la Gemma que segur que estarà pensant en el Pol i que, per poc que pugui, avisarà als metges que conegui com les gasta el Pol en una UCI i els hi dirà que no es relaxin ni un moment. Pensaré en les infermeres que estaran amb ell al quiròfan per a que estiguin atentes al més mínim detall i en les que el cuidaran a la UCI per a que ens creguin quan els hi diguem alguna cosa (a Sant Pau ja ens coneixien i va arribar un moment que ja ens creien, aquí haurem de començar de zero). Pensaré en la persona que netejarà bé el quiròfan per a que no hi hagi cap bacteri ni virus (o els menys possibles) que pugui fer decantar la balança en el postoperatori. Pensaré en tot el que pugui pensar, perquè sóc així i perquè necessito controlar el que és incontrolable per poder seguir endavant.

I quan el meu cap ja no pugui pensar més m'adormiré, encara no sé si a casa o a l'hospital, ni si estaré al teu costat o no, si agafat de la mà de la teva preciosa mare o no, però m'adormiré convençut que durant aquests mesos he fet tot el possible per a que arribis a aquest dia amb les màximes garanties, que mai són prou grans per a un pare que afronta aquesta situació. 

No sé si el que faré aquella nit se li pot dir resar. Jo ja fa temps que no reso com quan em van ensenyar les monges de l'escola de la Guineueta. Això de passar per la facultat de Física torna ateu al més convençut. Quan dia darrera dia t'arriba un professor i t'explica amb una nova fórmula el comportament dels objectes més petits, els més grans i els més llunyans que ha estat capaç de veure la humanitat i veus com tot va encaixant sense la necessitat de l'existència d'un ésser superior. Quan t'adones que la vida és injusta per naturalesa i que només l'actuació de les persones bones la fa una mica més justa. Quan veus dues persones resant al mateix Déu per a que passin coses contràries i penses ... A qui farà cas? Al que resa més convençut? Llavors t'adones, poc a poc i a contracor, que no té gaire sentit tot el que t'havien explicat de petit ... 

Però dubtes. I en nits com aquestes dubtes molt i mires cap al cel i parles amb algú que ben bé no saps qui és, però saps que aquest fet t'anirà tranquil·litzant. I creus que la iaia Pilar farà el que calgui per a que el nen tiri endavant, encara que no creguis ni en fantasmes ni en el més enllà. I penses, ni que sigui per un petit moment, que sí, que en el fons la vida és justa i que no li poden arrabassar al Pol el seu futur.

El dia 10 de novembre del 2011 em vaig prometre que no et demanaria res, com he fet tants cops al llarg de la meva vida, sovint per foteses com el Barça a vegades per fets més importants. I sovint, durant aquests mesos, he mirat al cel i t'ho he recordat. I a vegades he estat temptat, però ni un sol cop ho he fet. Ni un. Però una trucada ho ha canviat tot. Ara sí, ja ha arribat el dia. Ha arribat el dia en el que abans d'anar-me'n a dormir, sortiré a la terrassa i miraré les estrelles, intentant trobar el cinturó d'Orió, i et demanaré una cosa. I te la demanaré sense cap condicionant. I des del fons del cor. Tu ja saps quina és i saps que és just. I ja sé que això no funciona així, però has de complir. Perquè necessito creure que això també ho controlo. Perquè no vull perdre el meu fill, però sobretot no vull que ell perdi un futur que es menjarà amb el nervi que ja demostra i que sovint ens atabala.

Ja ha arribat el dia, serà el 5 de juliol del 2013. Al matí. Un bon dia per tenir sort. Un bon dia per tornar-te a demanar alguna cosa. Un bon dia per a demostrar que el que no cap a la raó, la lògica i la ciència també té el seu forat en la meva vida. Un bon dia per a l'esperança. Un bon dia per a que el cirurgià dormi bé i estigui inspirat, per a que l'anestesista encerti i s'adapti ràpid al metabolisme del Pol, per a que tothom estigui atent i per a que si fa falta i la ciència no arriba on necessitem que arribi ... aparegui una mà de no se sap ben bé on que faci possible l'impossible.

Ja ha arribat el dia en el que s'acaba la guerra. I el Pol i tot l'exèrcit que l'acompanya deixarà constància un cop més que a ell encara no li ha arribat l'hora que guanyarà els cops que faci falta. Que la mort torni a visitar-lo d'aquí molts i molts anys. Però que si decideix tornar-se a apropar abans d'hora no defugirem el combat.

Pol. Ja ha arribat el dia en que s'acaba una guerra que vas començar contra el teu destí ara farà dos anys i mig. Ja ha arribat el dia de la batalla final. El dia en que podrem dir orgullosos de tu que HAS GUANYAT!