Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 11 de febrer del 2014

Viure és saber jugar bé les cartes per més dolentes que siguin

Aquesta setmana comprarem els audiòfons al Pol. Fa pocs dies vam haver d'afrontar el que ja temíem, que el Pol tindrà seqüeles per a tota la vida. Sovint ens trobàvem amb gent que ens deia allò de 'tranquil que tot el que té es pot arreglar i de gran no se'n recordarà de res' ... pues va a ser que no! Resulta que el Pol té una pèrdua aproximada d'un 50% no lineal, és a dir, escolta prou bé els sons greus i bastant malament els aguts, tot i que recupera al final de tot de la gràfica. Això fa que no digui ni la 'f' ni la 's' quan va a final de paraula, entre d'altres exemples. La patacada ha estat dura, assumir que el teu fill tindrà una discapacitat (diguem-ho com s'ha de dir DISCAPACITAT) irreversible que li farà la vida encara més difícil no és senzill per cap pare, i menys si duran mesos et vas autoenganyar pensant que d'aquella urna de vidre sortiria il·lès perquè 'tot el que tenia es podia curar'. Però no, la Vancomicina que li va salvar continuadament la vida durant els pitjors moments del quilotòrax resulta que és un ototòxic, i tot allò que arreglàvem d'una banda ho estàvem malmetent per l'altra. Però era un risc que no podíem defugir, era això o la mort i per tant vam seguir endavant pregant per a que la dosi no li fes prou efecte ... però no, li va fer mal.

Deixeu-me explicar-vos una cosa que pensareu que no té cap relació però sí que la té. Quan era petit jugava al parxís amb les meves dues iaies. Una em deixava guanyar sovint i l'altre gairebé mai. Quan era adolescent jugava a bàsquet o tenis amb els meus tiets i uns em deixaven guanyar més que d'altres. Durant tots aquests anys he estat un apassionat dels videojocs i sovint m'emprenyava amb els amics que utilitzaven els 'trucs' per poder-se passar una pantalla complicada o l'enemic final del joc. Amb el temps em vaig adonar que preferia jugar al parxís amb la iaia que no es deixava guanyar que amb l'altra. I m'encantava quan el meu tiet em donava prou peixet com per competir però al final sempre m'acabava guanyant. Bé, no sempre, perquè quan aconseguia guanyar em sentia el paio més feliç del món!

Doncs sí, el Pol surt en inferioritat de condicions en aquesta cursa cruel, apassionant, dura i maca que és la vida. Si jugués al poker diríem que té cartes baixes i sense lligar, vaja que millor renunciar aquesta mà esperant que el proper cop en tinguem de més bones. Però resulta que de vida en tenim només una (segons sembla) i renunciar-hi no entra als plans, per tant només ens queden dues opcions vitals. Desesperar-se quan veus quines cartes t'han arribat i passar-te tota la partida renegant i maleint la sort que tens o, pel contrari, assumeixes aquestes cartes com les millors del món i defineixes l'estratègia que et permetrà estirar el joc el màxim possible i, qui diu que no, potser guanyar i tot!

Jo sempre he sigut més d'aquests segons, tant en el terreny personal, com en el professional o l'associatiu. M'encanta guanyar a camp contrari i amb l'àrbitre en contra. M'apassiona jugar amb cartes dolentes (que avorrit seria tenir sempre 4 asos a la mà!!!) i fer patir l'adversari... I vull que el Pol sigui així també. Vull que arribi allà on tothom diu que no podrà. Vull que il·lumini la mirada d'aquells que el vegin fer coses 'impossibles'. Vull que faci créixer l'esperança en aquells que ja l'han perdut. Somio moltes coses fantàstiques pel meu fill, com tots els pares del món, però sobretot desitjo que no s'aturi mai, que no escolti aquells que li diguin que és una causa perduda i segueixi perseguint els seus somnis. Perquè la vida consisteix en saber jugar bé les cartes que et reparteixen, per més dolentes que siguin, i allargar la partida tant com puguis, gaudint de cada instant. I sí, si al final guanyes amb una merda de cartes ... et sents el tio més feliç del món.

No sé si heu vist aquest anunci de sota o coneixeu el cas del guanyador de la Super Bowl d'aquest any, en Derrick Coleman, que sent sord ha arribat fins on ha arribat precisament perquè no ha escoltat a aquells que han dubtat d'ell. No sé si mai el Pol serà algú important, de fet seria lògic pensar que no ho serà, però no li perdonaria mai que s'assegués un dia i em digués que ja no segueix lluitant, que fins allà ha arribat i que ho deixa, que accepta que hi ha alguna cosa que no pot assolir, que hi ha una guerra que no pot guanyar. No Pol, has de confiar en tu, has de saber jugar les cartes que tens, perquè en qualsevol joc es pot guanyar independentment de les cartes que tens. I sí, ho sento, no tens les millors cartes, però hi ha molts altres que les tenen pitjors (de fet hi ha gent que ja no juga en aquest joc) i segueixen lluitant. No Pol, si algun dia ho deixes no em miris als ulls, no t'ho perdonaré, pots guanyar i si confies en tu guanyaràs i llavors miram als ulls i trobaràs al tio més orgullós del món, no perquè hagis guanyat, sinó perquè no t'hauràs rendit.


TRUST THE POWER WITHIN

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada